4. APARELLS DE COMUNICACIÓ QUE UTILITZEN ONES ELECTROMAGNÈTIQUES 4.1 LA TELEGRAFIA SENSE FILS

La telegrafia sense fils és la tecnologia que permet la comunicació entre dispositius electrònics, que no es basa a través de cables, sino utilitzant ones radioelèctriques.
Com que els aparells portàtils són cada cop de mides més reduïdes, i les necessitats de connexió entre ells augmenten, aquesta tecnologia es consolida dia a dia. Per això té un interès especial a la informàtica de butxaca.

Existeixen diferents tecnologies sense fil, com per exemple:

 - Wi-Fi - Xarxa de distància mitjana ideada per a substituir els fils d'una xarxa local (LAN).
 - Bluetooth - Xarxa de poca distància i baix consum de potència ideada per eliminar els cables dels perifèrics com ara auriculars, impressores, teclats; molt utilitzada per telèfons mòbils i ordinadors de butxaca.

4.2 LA RÀDIO

La ràdio ha estat un dels vehicles culturals més importants en la societat actual, fins a l'aparició de la televisió. Malgrat això, la ràdio es manté encara viva i esdevé un sistema participatiu i molt més proper al públic en general.

La comunicació a través de la ràdio requereix un sistema que codifiqui la informació i un altre que la emeti, al mateix temps també es necessita un sistema de recepció capaç de descodificar la informació. El canal de comunicació entre l'emissor i el receptor són les ones electromagnètiques.

El centre emissor genera la informació sonora, la codifica i la emet a l'espai a través de les ones electromanètiques. Aquest procés constra d'unes etapes consecutives amb un equipament complex, que efectua el processament del so fins l'emissió del senyal de radiofreqüència a través de l'antena:

El micròfon converteix el so en un senyal elèctric de freqüència baixa que, amplificat, arriba al modulador.

El modulador és un circuit electrònic que rep dos senyals d'entrada, el d'audiofreqüència i el de l'oscil·lador (generador de l'ona de radiofreqüència) a través de l'antena.

L'ona portadora és electromagnètica, defineix la freqüència d'emissió de l'emissora, i és l'encarregada de propagar-se a l'espai.

El modulador modifica l'ona portadora amb el senyal d'àudio i l'ona resultat va a un amplificador d'altra freqüència connectat amb l'antena emissora. L'antena és molt important perquè d'ella depèn, en gran part, la bona propagació de l'ona de ràdio.

4.3 LA TELEVISIÓ I LA TDT

La televisió és un sistema de telecomunicació per a l'emissió i per a la recepció de sons i d'imatges en moviment a distància. 
La televisió comercial va començar als anys 30. Des de llavors, la televisió ha esdevingut un dels electrodomèstics més comuns arreu. Els anys 70 aparegueren els primers aparells de vídeo, que permetien enregistrar els continguts de la TV. Sobre els anys 50 la televisió va fer un gran canvi, va passar de ser en blanc i negre a color.

Estructura d'una pantalla de raigs catòdics:

Estructura d'una pantalla LCD: 

El sistema de transmissió dels senyals de televisió emprat fins fa uns anys era analògic i ha anat evolucionant al sistema digital. És l'anomenada Televisió Digital Terrestre (TDT). La TDT millora les prestacions en TV: millor qualitat d'imatge i de so, immunitat de les interferències, més emissores en el mateix espai radioelèctric, més informació annexa transmesa en paral·lel, etc.

4.4 LA TELEFONIA MÒBIL

La telefonia mòbil és un sistema de radiocomunicació que utilitza ones electromagnètiques que es propaguen per l'espai i transmeten veu, imatge i dades entre dos o més punts. Aquests aparells a través d'antenes tenen connexió amb centrals telefòniques i formen cèl·lules. Són zones a les quals donen cobertura i formen una xarxa específica de comunicació entre els aparells.

  

Aquest sistema consta de dues parts:

1. Un emissor, que té una doble funció:

• Per una banda, genera el senyal en el qual s'inclou la informació que es vol transmetre (veu, imatges i dades).

• Per l'altra, emet aquest senyal a l'espai per mitjà d'una antena, a una freqüència i a una potència concreta.

 2. Un o més receptors, que detecten el senyal enviat per l'emissor i són capaços d'extreure la informació transmesa, en aquest cas la veu, la imatge o les dades.

 

El sistema de radiocomunicació com ara la telefonia mòbil és bidireccional i està format per:

 • Una estació base, que envia el senyal als telèfons mòbils i que també rep senyal dels telèfons mòbils.

• Els telèfons mòbils, que envien i reben senyal de les estacions base.

Per poder realitzar aquest traspàs d'ones electromagnètiques des de l'emissor fins al receptor, es requereix de les antenes, que són elements necessaris per al seu funcionament. Quan diem que un telèfon mòbil té cobertura vol dir que es troba dins de la zona d'influència d'una estació base. Cadascun d'aquestes té una àrea de cobertura a la qual dóna servei.

4.5. LES COMUNICACIONS VIA SATÈL·LIT

En les comunicacions per satèl·lit, les ones electromagnètiques es transmeten gràcies a la presència en l'espai de satèl·lits artificials situats en òrbita al voltant de la Terra.

Les antenes utilitzades preferentment en les comunicacions via satèl·lits són les antenes parabólicas, cada vegada més freqüents en les terrasses i teulades de les nostres ciutats.  

Hi ha dos tipus d'antenes parabòliques:
- Antenes parabóliques de focus primari. És important que l'antena estigui correctament orientada cap al satèl·lit, de manera que els senyals arribin paral·leles a l'eix de l'antena. Són molt utilitzades com antenes d'instal·lacions col·lectives.
- Antena offset. Una variant de les antenes parabòliques de focus primari. Aquest tipus d'antena té una grandària més reduïda, i obté molt bon rendiment. La forma parabólica de la superfície reflectant fa que els senyals, al reflectir-se, es concentrin en un punt situat per sota el focus de parábola. Per les seves reduïdes dimensions se solen utilitzar en instal·lacions individuals de recepció de senyals de TV i dades via satèl·lit.

4.6 EL GPS

GPS (Global Positioning System) és un sistema de radionavegació basat en satèl·lits desenvolupat i controlat pel Departament de Defensa dels Estats Units d'Amèrica que permet a qualsevol usuari saber la seva localització, velocitat i altura, les 24 hores del dia, sota qualsevol condició atmosfèrica i en qualsevol punt del globus terrestre.

Després de la segona guerra mundial, el Departament de Defensa va insistir en trobar una solució per el problema del posicionament precís i absolut. Va prendre diversos projectes i experiències durant els següents 25 anys. Tots permetien determinar la posició però eren limitats en precisió o funcionalitat. A l'inici de la dècada dels 70 un nou projecte va ser proposat, el GPS.

El GPS funciona mitjançant una xarxa de satèl·lits que orbiten al voltant de la terra. Quan es desitja determinar la posició, l'aparell que s'utilitza per a això localitza automàticament com a mínim quatre satèl·lits de la xarxa, dels quals rep uns senyals indicant la posició i el rellotge de cadascun d'ells. Conegudes les distàncies, es determina fàcilment la posició respecte als tres satèl·lits. Coneixent a més les coordenades o posició de cadascun d'ells pel senyal que emeten, s'obté la posició absoluta o coordenades reals del punt de mesurament.

5. INTERNET: LA XARXA DE XARXES

Internet és la unió de milions de subxarxes domèstiques, acadèmiques, comercials i governamentals; és per això que a vegades se l'anomena «la xarxa de xarxes».
Sobre aquesta xarxa hi corren un conjunt de serveis als quals tothom pot accedir des de qualsevol part del món, mitjançant un dispositiu electrònic, com per exemple un ordinador, un telèfon mòbil o bé consoles.

Hi ha dos tipus de xarxes segons la seva velocitat de transmissió de dades:
 - Xarxes de banda estreta: Poden transmetre les dades a pocs milers de bits per segon. Les dades s'han de modular per a la transmissió de veu. El mòdem és qui fa la codificació i la descodificació de la informació de la xarxa.
 - Xarxes de banda ampla: Poden transmetre les dades a milions de bits per segon. Això les fa operatives per a transmissió de dades, telefonia, televisió, etc. El router o encaminador, és qui fa connexió amb la línia de comunicació.

El protocol TCP/IP és un llenguatge normalitzat comú que identifica els ordinadors connectats a la xarxa amb un número per diferenciar-los inequívocament. Els dos protocols actuen per assegurar la connexió i la transferència de dades entre els ordinadors de la xarxa.

L'HTML (Hyper Text Markup Language) i el Java són els llenguatges més emprats. La interacció entre el client i el servidor es realitza a través del navegador i les dades circulen per la xarxa seguint el protocol TCP/IP.

La missatgeria instantània és una forma de comunicació en directe a través de la xarxa, utilitzant la comunicació escrita amb la possibilitat d'afegir imatges en viu amb càmera-web.

El Wi-Fi (Wired Fidelity) és una tecnologia de xarxa local sense fils que permet a un dispositiu electrònic intercanviar dades o connectar amb internet. Hi ha molts dispositius habilitats per utilitzar comunicació Wi-Fi: ordinadors, impressores, videoconsoles, smartphones, etc. Aquests es poden connectar a un recurs de xarxa com internet via un punt d'accés wifi. Aquest punt d'accés wifi té uns 20 metres en interior fins a alguns centenars en camp obert. 

El bluetooth permet l'intercanvi de dades entre dispositius mòbils i fixos a distàncies curtes, especialment entre telèfons mòbils i l'ordinador. Disposa de diferents nivells de seguretat per evitar la captació indeguda de dades.